Cables.

Cables parteix d’una premissa senzilla, la de detenir-se davant d’allò que obstrueix. Aquestes línies que creuen el cel de la ciutat i s’interposen entre nosaltres i allò que volem veure, allò que ens impedeix mirar més enllà.

Els cables són a tot arreu i, tanmateix, gairebé mai no els mirem. Aprenem a ignorar-los, a mirar a través d’ells, com si no existissin. Són el soroll visual del dia a dia, una trama que tapa l’horitzó i talla el paisatge a trossos.

La sèrie proposa el gest contrari. En lloc d’esquivar l’obstacle, aixecar la càmera i posar-lo al centre. Mirar cap amunt, des de baix, i deixar que els cables ocupin el quadre. Aleshores apareix una altra cosa. Les línies es creuen, es tensen, es corben, dibuixen geometries sobre els núvols. Allò que abans interrompia la vista esdevé la vista mateixa. Fins i tot la seva ombra, projectada sobre una paret o una vorera, es converteix en un dibuix.

Transformar una barrera no sempre vol dir treure-la. De vegades n’hi ha prou de fer-la pròpia, de trobar-li una cara que no havíem vist i de valorar-la des d’una altra perspectiva.

Diuen que tot depèn del color del vidre amb què es mira. Aquesta sèrie, feta en blanc i negre, tria canviar el vidre en lloc del món.