Abandonados.

Abandonados és una metàfora de la percepció que tenim de la nostàlgia, de com ens afecta reviure fets que formen part del passat i de com la memòria els porta al present despullats de tot context i significat.

La nostàlgia sol presentar-se com un retorn, però mai no tornem al mateix lloc. Allò que recordem no és el fet en si, sinó una versió d’ell, un fragment que ha sobreviscut al temps, separat de les circumstàncies que li donaven sentit. Recordar és, en certa manera, abandonar. En portar alguna cosa al present, deixem enrere tot el que l’envoltava.

Els cotxes d’aquesta sèrie, aproximadament de la primera meitat del segle XX, van ser un dia promesa de moviment, de modernitat, de futur. Van portar famílies, viatges, diumenges. Avui esperen en un descampat, sense carreteres ni amos, mentre l’òxid avança sobre la xapa i la pluja i el sol esborren el que queda de la seva forma original.

Com els records, ja no conserven la seva història. Ningú no sap qui els va conduir ni cap a on. I tanmateix, en aquest despullament, commouen. Com menys context queda, més espai hi ha per a l’emoció, i el passat deixa de ser un relat per esdevenir una sensació.

La sèrie s’atura en aquest punt intermedi, entre el que va ser i el que queda. No busca reconstruir una història, sinó mostrar el rastre, la matèria que el temps transforma lentament i que, tot i així, ens continua dient alguna cosa.